dimarts, 2 de setembre de 2008

LOVE ISN'T ALL


M’agradaria ser irreal,
no tenir preucopecions,
m’agradria imagiar-me
que puc pensar per mi,
m’agradaria desmuntar-me
i mai colepsar-me.
M’agradaria deixar d’estimar-te
i deixar de mirar-te,
però ho segueixo fent
hi ho seguiré fent
fins que trobi algú altre.
P.D: la majoria dels meus poemes no mostren els meus sentiments . Aquest n'és un exemple.
L'amor és una estupidesa, que és sinó? ;P

diumenge, 24 d’agost de 2008

L'existència d'uns inexistents



L’EXISTÈNCIA D’UNS INEXISTENTS


Diuen que en cada vida, en cada persona, en un únic món, quan una porta es tanca una altra s’obre. Però això sempre és així? D’això tracta aquesta història.

Al segle XX, en l’època de la Guerra Civil, en una ciutat com una altra, hi havia una escola de dansa, una gran escola de dansa, enorme i famosa però situada en un carrer brut i estret. Hi estudiaven uns alumnes molt preparats per al seu futur. Els cinc guanyadors d’una competició de cent ballarins tenien assegurada una bona carrera, i no solament això, una bona vida, una bona casa, una bona família d’alta classe social i moltes altres coses bones que et convidaven a muntar en un ball espectacular ple de futur. Per això tots aquests ballarins entrenaven dia i nit, per poder guanyar el concurs.

Ara ve el principi de la història... i ens hem de situar:

Era una nit de lluna plena, un carrer fosc i estret, buit, brut i humit per la boira del capvespre d’aquell mateix dia. Estava situat en una placeta del centre de la ciutat, era un carrer peculiar, com tots els altres del voltant de la placeta. Hi caminava una noia d’uns disset anys, alta, esprimatxada, amb una cabellera ondulant del color de la terra mullada il·luminada pel sol d’un migdia enlluernador. Ella anava amb pressa, es dirigia cap a l’escola de dansa. Ja anava vestida, amb una mena de tutú d’aquells roses de color porquet, que portava damunt d’un mallot rosa, del mateix color que el tutú de ballarina, i a la mà dreta duia agafades les sabates de ballet, també portava una bossa negra penjada a l’espatlla. Quan aquesta es dirigia a l’acadèmia, va aparèixer un senyor una mica estrambòtic: portava una boina d’aquelles clàssiques de color pastís tacada, un jersei brut de color blau marí i uns pantalons pudorosos amb taques de vi fàcils de distingir ja que aquests eren blancs tenyits de rosa.

La noia, en veure’l, es va espantar, encara més quan el pudorós senyor va posar la seva mà de grans dimensions (com tot ell) sobre l’espatlla de la noia. Ella va fer un crit i va empènyer amb força la porta perquè s’obrís i pogués entrar a l’edifici. Encara va cridar més quan aquell senyor es va disposar a petonejar-la i a fer-li alguna cosa més, ja us podeu imaginar què va passar, perquè l’endemà al matí els estudiants que es dirigien a començar les seves classes de dansa la van trobar estirada al terra, recolzada contra una paret amb el tutú estripat i tenyit de color vermell rosat de primavera. En efecte, la noia havia estat violada.

Els seus companys van avisar a l’escola i van trucar a l’hospital, quan la noia va despertar del coma havia passat un mes i portava un nadó en el seu ventre. Quan ella ho va recordar tot va esclatar a plorar, no pel gran fet d’haver estat violada, que ja era una perjudici en la seva vida, sinó que a sobre s’havia quedat prenyada d’un desconegut i per culpa d’aquest no s’havia pogut presentar al concurs de dansa de la seva vida. Per dintre, la Ginebra, que era el seu nom, s’havia podrit i mort, per ella tot havia acabat. A més, havia de decidir què faria amb el nadó, la Ginebra no tenia família, ni pares, ni avis, ni tiets, ni padrins. Solament la seva parella, un noi d’uns dinou anys, ben plantat que feia uns quants anys havia anat a la Guerra, un vell amor d’estiu, més ben dit, l’única persona que havia estimat ella en tota la seva vida. I quan aquest tornés, si tornava, no se’n voldria fer càrrec d’una noia amb un nadó. Però, tot i així, era l’única esperança que li quedava a ella.

Va esperar, esperar i esperar... Era el tercer més d’embaràs, i encara no tenia notícies d’ell ni una mísera carta. Però li quedava el record d’aquell dolç petó i d’aquella promesa que ell tornaria i tindrien una família. L’havia conegut un matí que passejava per la platja, menjant un dolç gelat de xocolata amb pinyons. Ella anava cantant i ell, quan va sentir la seva dolça veu, s’hi va acostar i van tenir una conversa entretinguda. Havien viscut una setmana d’estiu junts i s’havien enamorat, s’havien petonejat i havien viscut aventures, les típiques aventures de joves adolescents, ja que ells dos solament tenien uns quinze anys. Havia sigut el seu únic amor, i l’únic que li havia quedat d’ell durant dos anys i mig era l’esperança que tornés.

La Ginebra es va adonar que no podia esperar més, l’única solució que li quedava era una il·legalitat, l’avortament. Havia de perdre aquella criatura, aquell fetus pudent que duia al ventre, un indesitjat era el que ella pensava.

Això és el que va fer, però abans havia d’escriure una carta a l’única persona que havia pogut estimar:

Estimat Ges,
Sempre he estat esperant una carta teva, una resposta, un petó o un miracle, crec que ja he esperat prou, ja no puc esperar més, si me’n vaig perdona’m, sempre t’he guardat dintre meu, espero veure’t algun dia, de moment l’únic que desitjo és una passejada per la platja agafant la teva mà. T’estimo massa per oblidar-te, cosa que em sembla que tu ja has fet amb mi, no et culpo, les promeses s’obliden.
T’esperaré dintre meu,
Ginebra

Al final, ella va avortar, el que no sabia era que amb ella s’emportaria un fetus i la seva pròpia vida, i també la vida d’un inexistent, ja que feia un any que en Ges ja havia mort. La carta que la Ginebra li va enviar a en Ges, com que ell havia mort, va quedar guardada sense obrir en una bruta i vella prestatgeria de les oficines de Correus. Ara, potser, encara està acumulant pols i tornant-se groga.



Molts cops perdem oportunitats i no en guanyem d’altres, és a dir (tal com explico al principi), es tanca una porta, no se n’obre una altra i es tanca “la finestra”, això vol dir que molts cops perdem oportunitats, no en guanyem d’altres i l’únic que ens queda és el suïcidi. La vida no ha sigut mai ni serà tan senzilla com ens imaginem.

Tots les persones hem de tenir present, encara que pugui contradir tot el que he dit anteriorment, que no hem de deixar de somiar ni de viure al moment, ja que potser, algun cop, els nostres somnis es compliran, si hi posem esforç per part nostra. Mai hem de deixar de distingir la realitat de la imaginació.


M’he inspirat veient pel·lícules, llegint llibres, pensant en els drets de la dona i escoltant música de grups com The Shins i Green Day.
P.D: història presentada al concurs de Sant Jordi 2008 , Clàudia Mateu Vidal, 1r ESo-C
El dibuix el vaig fer quan debia tenir uns 7-8 anys :$



dissabte, 23 d’agost de 2008


No vull pensar,
solament necessito reflexionar...
Preferiria tancar els ulls
i submergir-me en el meu món,
m'agradaria plorar,
però tot i així no puc,
potser és perquè,
no t'estimo tan com em sembla?,
si em donessis una raó potser m'entendria
però potser no podria,
el millor seria dir-te adéu
i cantar amb pluja i neu:
Ja no t'estimo amor meu!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Això i res més...


AIXÒ I RES MÉS...



Dins una capsa de galetes,

una de senzilla,

bruta i vella,

de ferro,

com les antigues,

vaig trobar tres fotografies.


Una de meva,

una de teva

i una estripada.


Vaig cercar els bocins,

i, en els minúsculs trossets de la fotografia,

es veien dos rostres,

borrosos però clars,

un a prop de l'altre,

un amb un somriure i la boca oberta

i l'altre amb un somriure forçat.

Un era el teu,

l'altre el meu...

I ja no sé res més...

Vaig tornar a desordenar

els petits trossos del trencaclosques,

igual que havia fet anys abans,

i els vaig estripar encara

en bocins més i més petits,

els vaig recollir i

els vaig posar dins de la capsa...

I res més,

sí, res més,

ja no sé què va passar ni què vaig fer,

vaig destrossar una fotografia en blanc i negre

igual que anys abans

la guerra havia destrossat

la nostra vida de color

i l'havia transformaten un record,

una mort i una trista fotografia.

I res més,

res més,

tu,

jo,

la teva fotografia,

la meva fotografia,

la nostra fotografia

i nosaltres...

Tot això, un simple record i prou...

dimarts, 19 d’agost de 2008

Presentació


Cabell de palla,
celles rectes,
ulls expressius,
boca ample,
llavis carnosos,
nas àguilenc,
mans petites,
dits boturuts,
coll força llarg,
cos curt,
espatlles amples,
cintura estreta,
cuixes de pollastre,
cames de nadadora,
peus d'ànec,
i tot en una definició:
jo mateixa.